Chinese ink and bamboo sticks

Sovint hi ha un joc de contrastos a les meves cançons. En aquesta, la veu adulta s’encara a la postadolescència. O, el que és el mateix, l’experiència davant la innocència. Amb totes les virtuts, amb totes les mancances, ambdues caminen juntes cap a la platja, cap a la vora del mar, l’origen de tot plegat. I somien l’una amb l’altra.
Com a tota la meva feina, el joc simbòlic de les imatges és molt important. La llum del sol que s’obre pas entre les cortines de bon matí és la veritat que ens allibera de la foscor de l’hivern, de l’estar amagast, o presos. Aquesta llum que brilla de forma tan especial a la primavera.
Unes línies més avall, davant de la presència d’algú que sembla absent, immers en els seus pensaments, la innocència de la joventut intenta fer-se notar amb picardia. Avergonyida, somriu amb delit. És el record, la melangia que es desperta en trobar bellesa en coses que ja no recordaves, sensacions i sentiments que el pas del temps ha anat matant.
Ens cal ben poc per ser feliços quan ja ens hi sentim. Tant sols els estris de la memòria per no oblidar el que ens fa estar així. El camí cap al mar al capvespre, cap a la vida, com el dia que s’engendra a la nit.
En certa manera, la cançó és un cant a aquesta bellesa jove, nua, sense retocs, sense complexes, una bellesa que és salvatge i natural, que va esvaint-se amb el pas del temps.
I observo. T’observo un capvespre de primavera, nua i somrient dins de l’aigua. O ballant descalça alegrament vora la foguera que espurneja màgia cap als estels, cap a la nit i el somni on tot pot ser. Cap a l’estiu que tot just arriba.